Els hi vaig explicar tota la part tècnica i després ens vam posar mans a l'obra. Profe, de què ho faig? era la pregunta més frecuent i els hi vaig dir que d'el tema que més els hi agradés, alguna cosa que realment en saberen molt i tingueren prou material. I aquesta mateixa pregunta me la vaig aplicar a mi mateixa per desarrollar les pràctiques amb ells.
Díficil saber què es el que més t'agrada, i pensant, pensant, vaig descobrir que una de les coses qué més em xiflaba era la festa del meu poble i que a més tenía molta documentació de tot el que els meus pares havien anat comprant i arxivant a casa.
I així es com va naixer aquest blog. Poc a poc es va anar creant una familia de tertulianos fins que les obligacions laborals van anar aparcant una mica el treball d'escriurer, també algún hacker em va tancar la pàgina per contingut violent, i al final va caurer en el oblit.
Però ahir Jau i Maria, comentaristes dels desfiles a Noticias Te ves, em van tirar el guant, i ací estic per recollir-lo. No sé amb quina frecuència podré actualitzar, la meua vida ha canviat bastant i el temps lliure no abunda, però algo farem i si vosaltres m'ajudeu podem fer una mica de festeta virtual.
Us pose el post últim que no vaig aconseguir penjar quan van hackejar el blog. M'ha fet molta risa.
Ací va! salut i bones festes.
Dir que aquestes festes han sigut especials, no es novedós, per a mi sempre son especials. El que passa es que cada any hi ha una petita cosa que es quidra l'atenció més que altra, algún acte el saboretges més que altre, o simplement... hi han anys que eres més festera al matí i d'altres a la tarda o la nit.
Però si d'alguna cosa tendría el record d'aquest any, es per un tema de gent, coneixer gent vilera que no sabia ni de la seua existència i reprendrer amistats que formaven part de la nebulosa del passat, es el que m'ha passat aquest any.
El 23 de juliol vaig agafar el famós Euromed que hem trasllada 550km cap al sud creuant terres de l'Ebre, fàbriques ceràmiques, tarongers i desemboca en la millor terreta del mon. Una película, un café, una estona de mirar per la finestra i alguna página de un llibre, conformen aquesta travesía de 4 horetes i mitja al so del tracatà del tren.
Recorde que portava la calor a sobre d'haver corregut fins l'estació amb aquella maleta carregada de mocadors de colors, polseres de quincalla, arracades de fantasía i les mil i una nits amb sombres d'ulls, pintallavis, cremes i altres pòcimes. Tot un fart d'indispensables per a mi en la setmana festera, sense oblidar l'estil.lisme de la processó i el kit de la platja.
Només seurer al lloc que hem pertocava, vaig respirar fons aquell fred aire acondicionat que contrastava amb els 38º de l'exterior; amb els ulls tancats vaig repassar mentalment l'equipatge i vaig creuar els dits per no tindrer companyia al seient del costat. Amb una mica de sort, estiraria els peus i faría una curta mitgdiada reparadora. Hi havía possibilitats de que no estaguera molt replet aquell vagó, era dimarts a la tarda, quí viatja dimarts a la tarda??!!
I amb aquestes intenses divagacions va arribar el meu company de seient i va seurer al costat de la finestra fent aigues aquell somni que havía calculat.
Però... si el vagó anava casi buit!! i teniem que anar els dos apegaets com a siamesos?? ah no!!, el col.ega medía casi 2 metros!! es a dir... que feia bulto el caxorro! i quan hem vaig decidir a fer el canvi en benefici de tots dos, aquell individu va obrir un llibrot que portava i es va posar a llegir just... on havia una foto... una foto que reconeixía perfectament!, la vaig mirar atentament i després vaig mirar-lo a ell per dir-li: "esa foto, es de mi pueblo". Talment! com si fos E.T. senyalant amb el dit aquella imatge de la torre de La Malladeta, que per a mi, en aquell moment era el símbol de ma casa.
Ambdos ens vam mirar i ell va preguntar que d'on era. De La Vila Joiosa!!! (el millor poble del mon! va acabar la frase el meu jo interior) i aquells ulls desconeguts van confesar que ell també. Podía ser possible?? si no l'havia vist mai!! i en un res ens vam posar a disseccionar les nostres families ( i tu de qui eres?! nebot de tal? que tens una cosina que es tal?!...), vam explicar amb devoció les nostres feines, nomenar les nostres vides, per finalment començar una conversa de 4 hores sobre la festa. Vam aclarir el mon, ens vam remontar en el passat, per reprendrer el present i exclamar què serà del futur de la festa si tot segueix així.
El seient 7D del vagó 6, va deixar de ser anònim per convertir-se en Bartolo Soriano Galiana, com si ens coneguerem de tota la vida! i per supost que vam quedar la mar d'amics, i ens vam visitar per inmortalitzar el moment. Supose que quan passen anys, recordarem aquella tarda pre-festes al vagó del Euromed, on pólvora, música i desembarc va plenar l'estancia i fer nus d'amistat.
Bartolo (es polit! que no cap ni en la foto) i familia
Bartolo, l'any que ve actualitzem foto i anem comparant lo vells que ens fem!
***
***
Han passat 3 anys, però lo promés es un deute Bartolo, et desitge unes bones festes. Segur que si repetirem la foto ens veuriem igual, menys la teua filla que segur que está gran. Bones festes familia.