miércoles, 10 de octubre de 2012

Seguim fent camí!!!

Ja he caigut a la vida real!! sí, ja s'ha acabat la bona vida de platja, bon menjar, el xarrar pel carrer, i tooots els mimos que la family i tots vosaltres hem regaleu cada vegada que vaig.


Torne a estar davant del pc per hores i hores, aquesta setmana amb molt de treball acumulat que no sé si hem deixarà postejar molt, però com que tinc taant de mono per escriurer... segur que faig lloc en l'agenda per parlar-vos una mica.

Tinc tants temes en ment, que no sé per on començar!!! tenim 50 aniversari de l'Associació de Santa Marta, pobles en festa, tratges crueeels, molta música festera per escoltar, anècdotes festeres, entrevistetes, alguna cosa de gastronomía, botigues repletes de complements per al street style fester... aaiiisss... si es que la festa té taaaant per a parlar!!

Sense anar més lluny, aquest cap de setmana vaig estar a una boda molt especial a Bocairent. El grupet de La Vila era xicotet però festeret, i de seguida vam fer penyeta amb els de Valéncia que no van escatimar amb pólvora, i amb els d'Aielo de Malferit, el poble de Nino Bravo. Així que entre cançons de Noelia, Libre i América vam fer bones filaes mores i cristianes, nosaltres ben abrasillats i ells colze amb colze.

Però el final de festa... va ser... apoteòsic!!! quan vam acabar la festa, ens vam anar tots a la plaça de Bocairent per seguir la marxa, i veurer les entraetes que cada primer cap de setmana de mes, cel.lebren desfilant pels carrers del poble amb les bandes de música. Es pot ser més fester??!!! jo firmava ja!

Per fer ganetes... us anuncie que EXPOFESTA obri les portes del 26 al 28 d'octubre, en el recinto ferial d'Alacant i l'entrada es gratuïta. Si aneu... m'agradaría que hem contareu què us ha semblat tot el que heu vist, i si aporteu fotos... millor que millor!

Seguirem informant de més actes!!!







lunes, 24 de septiembre de 2012

Dónde vas SIN mantón de Manila?!

I seguim de festa en festa, i jo no puc evitar el pensar en el próxim sarao amb bandeta i soparet de germanor tots junts. Encara que les festes son la setmana més gran que puc viurer, crec que disfrute molt més dels preparatius, m'encanta rebuscar per les webs i agafar idees per a després confeccionar-me complements. Per aquest motiu, cada vegada que faig algún viatget o hem trobe un brocanter, no puc evitar caurer en la tentació de comprar algo per aquestos actes, sobretot per a Llàgrimes, i després a lo millor ni m'ho pose! però tinc aquest vici. L'última adquisició... unes pintes de plata i unes sedes xines del s. XVIII que vaig trobar en Yangón e Inle, Birmania. Recorde que la nostra guia era una noia super amable i abnegada a contentar-nos, però el día que li vaig anul.lar les visites típiques a les pagodes i temples budistes per tal de fer una ruta de brocanters, se me va quedar una mica descolocada.

Tot i així, la Khin-Khin (nom de la guía) va començar a trucar a gent i en unes hores estavem de shopping per carreronets estrets on el sol ni entrava. Com que les sedes que ens mostraven eren noves, i no era el que buscava, se li va ocorrer la gran idea de visitar unes cases de marionetes antigues típiques d'alli que coneixía, i allò sí que va ser arribar i tornar-me loca!! quines sedes, quina plata, quines joies de marfil... i també molta cucaratxa i aranyes com a cocodrilos!! així i tot... jo era felicitat en estat pur! fins i tot... parlava anglés millor que mai! estaba inspiradíssima fent conjunts de complements, robes... i per supost vaig tenir que regatejar molt i fer una mica el paperet teatrero per a sortir-me en la meua.

Encara que vaig comprar més del que deuría vaig deixar allà un mantó de Manila, que hem servirà d'excusa per tornar algún día a terres asiátiques. Ja tinc la guardiola en marxa!

Recorde una profesora de art que vaig tenir, quan un día parlant ambdues fora de classe, vam descobrir el nostre taló d'Aquiles, que era la moda al llarg de la història. Recorde tooots aquells llibres que hem va deixar i que després he anat comprant de a poc en fires de llibres antics o en subastes per internet.

El día que vaig agafar aquell mantó de Manila en Birmania, vaig recordar les seues paraules sobre els origens d'aquella roba tan especial, que mostraven a cop de puntada una escena com si d'un llenç es tractara. I al mateix temps la meua imatginació surcava en vaixells mercantils replets de regals per a les dones d'aquella tripulació. Segurament, aquest mantó havia segut el regal per a aquella amada esposa o un regal secret a un cos femení de llum vermella en la negra nit. Quí sap?!

Els mantons originals no son com els que veiem ara! inicialment eren de seda negra amb escenes de la cultura oriental bordrades en fil de color natural, i res de flecos ni els enreixats que ara veiem.

Per a qui li interese, passe a contar una mica els origens d'aquesta bella prenda. Amb una mica d'ambientació musical que la cosa... ho requereix!

 

Si bé es diu mantó de Manila, el seu origen real es de Xina on alla pel 1600 la colonia xinesa va importar aquestos tapisos a l'illa de Filipines per se un punt estratègic en les rutes comercials marítimes, però no va ser fins al s. XVIII quan els galeons mercantils i la colonia espanyola van començar a carregar-los a les seues bodegues per tal d'importarlos a les altres colonies españoles en Mèxic, Perú, Guatemala... amb la ruta marítima Sevilla-Filipines-Veracruz.


El mantó va ser el souvenir perfecte per regalar a aquelles dones que alegraven la monotonía d'aquells mariners, i que residien en casetes de llums de colors i dudosa activitat legal. També van ser regalats altres ensers com abrics de seda, jaquetes, pintes de marfil, camafeos... I aquestes prendes realitzades en seda no només adornaven el cos nu d'aquells amors, sino que també van començar a formar part de la decoració d'aquestes cases tan festives per a cobrint taules, llits, sofans, làmpares de peu, inclus fent de cortinatges. Un ambient molt sensual que evocava l'ambient oriental.







Inicialment, els dibuixos que omplien aquelles teles eren dragons, paisatges de pagodes, escenes cuotidianes, vegetació de bambú... però poc a poc els colors vibrants de la cultura mexicana amb els motius florals i de pardalets de les ceràmiques sevillanes van començar a fer acte de presència a aquelles teles, i van tenir tant d'èxit que es van comercialitzar per tot el mon.



La industria tabacalera asentada en Andalucia va provocar que els mantons començaren a fabricar-se al nostre país, degut sobretot a que la fulla del tabac venía envolta cuidadosament en fardos de seda color natural. I aquestos teixits eren guardats per les cigarreres que treballaven a les fàbriques, per tal de fer els seus propis dissenys amb puntades de fil, que s'anaven transformant en flors de grans dimensions que esclataven de llum y color, i amb tant de relleu que semblaven sortir d'aquella tela. I per a acompanyar el moviment de les caderes airoses, començaren els treballs d'enflecar aquelles obres d'art. Flecos interminables que nus a nus el.laboraven un enreixat que recorda els magnífics treballs de marquetería i artessonat que els nostres avantpassats àrabs ens van deixar.



Finalment, aqueta prenda va ser  poseida per totes les condicions socials, i es va anar acomodant en les vestimentes fins ser un complement tant d'abric com embellidor. Al s. XIX causa autèntic furor la corrent orientalista que influeix tant en la moda, la decoració i tota mena d'artilugis nous que venien de la Xina com son els espectacles de magia, els números artístics amb pólvora i fums de colors, les lents d'augment...

Aci unes imatgens de la película Gans of New York, on Càmeron Diaz combina un kimono xinés amb corsé brodrat en vellut i faldilla llarga amb cuadres escocesos, una mescla arriscada a la par que captivadora. Com a complement, un parasol de paper xinés.




Amb tant de furor per aquesta prenda, no podía ser d'una altra manera que s'organitzaren concursos als balls per tal de premiar el mantó més treballat, i axí consta en algunes cançons populars. Les cupletistes, coristes de varietés i les ballaores de flamenc van ser les que més el van incorporar al seu vestuari.

Dónde vás con mantón de Manila, dónde vás con vestido chinel...

També trobem autèntiques obres d'art a la pintura, fotografía... on el mantó va ser un recurs estilístic molt empleat.







I encara que la moda dels mantons es va anar diluint amb el pas del temps, mai s'ha deixat  d'utilitzar com a complement per a ceremonies, decoració...

Però, sembla que ara als nostres dies s'està tornat a posar de moda!! sí, sí!! i el millor de tot, es que aquest any es complement indispensable per a un look folk o hippie chic com el que porten les celebrities!! ideal per combinar amb texans, botes altes i inclus... un barret gaucho d'ala ampla!!!






Lo dit, qui té un mantó... té un tresor!!!

miércoles, 12 de septiembre de 2012

Moments festers


Sí... ja sé que fa dies que no done senyals de vida!!! es que... estic en La Vila!!!! la millor terreta del mon!!! i clar hem toca quedar bé amb taaanta gent, i menjar tanta cosa bona, i nadar en la platgeta, i mimar als meus majors... que al final el día se me queda curt!!

Eh! però tot no es disfrute, també vaig preparant entrevistes noves i més temes per a tractar, així que en breu entraré en farina festera, i seguiré donant canó.

Ara si m'ho permitiu, me paso al castellano, i no es per res polític ni per matar la llengua es que sino... mi marido, no me entiende!

Ahí voy!

En anteriores posts he comentado la importancia de nacer en una familia que se deleita con la fiesta. Yo he tenido la suerte de ser la 4ª generación de una saga familiar que empezó con una bisabuela que se sabía las embajadas y contribuía con unos duritos a esa fiesta que se celebraba bajo su balcón. Su hijo (mi abuelo) trabajó haciendo maravillosas carrozas y por supuesto participó en los actos. Luego, vino la generación de mis padres, que me han llevado a cada acto y me han transmitido unos valores y unas creencias necesarias para continuar con este gen festero que me vuelve loca de remate. Y por si esto fuera poco, un hermano que me empuja por detrás para que que corra tras él en tal de evitar el peligro de petardos y la trasnoche.

Ahora yo con 33 años, he madurado este parecer inculcado, y es mi intención la de renovar esta dulce obligación con visión de futuro.

Y para ello, he puesto empeño, ilusión, una hucha muy grande... y con todo esto, me he dado cuenta que a pesar de todos estos ingredientes, puede ser insuficiente para librar esta batalla que es la de continuar con la 5ª generación festera.

Necesitaba compañero de viaje en esta cruzada y no me refiero a eso de buscar un papá que ponga una semillita en la barriga de mamá, malpensados!

Más que un compañero... necesitaba una persona que le gustase el nardo, y llevar bombachos, y aguantar la explosión de un cañón, y que le bailasen los pies a ritmo de pasodoble y cadencia de marcha mora!!

Y aunque era tarea difícil, encontré esa persona, y un 10 de septiembre me dijo que quería pasar el resto de su vida a mi lado, en la salud y en la enfermedad. Yo también le prometí amor eterno y que nos arrugaríamos como pasas juntitos tomando mate argentino, viendo la puesta de sol de cada día. El me contestó que no me faltaría música, pólvora y "desembarc". Y con todo este contrato, no pude negarme a firmar aquel papelito que protegía la unión de esta vilera con un argentino.


Un año más tarde, veo que de momento va cumpliendo su promesa, es más, me animó con esta locura del blog sobre nuestra fiesta, y es mi apoyo logístico en cuanto a tecnología bloguera y escaneado de fotos. Sin Mario, este blog no sería posible.

Creo que esto puede ser un buen inicio para que la semilla festera germine en la 5ª generación. Pero, amigos festeros, vosotros también teneis parte de culpa en este sarao, os agradezco de todo corazón el abrazo cálido de "germanor" que en sus primeras Lágrimas de Santa Marta le tendisteis, porque la primera impresión es la que cuenta para que la persona que no nos conoce, se quede maravillada o ponga pies en polvorosa y no quiera volver jamás.

Mario, para mi fortuna se quedó encantado de la fiesta, la acogida de la gente, y repitió en las posteriores ediciones, y hoy por hoy, es uno más y espero que por muchos años así sea.

Quiero agradecer a toda mi familia, amigos, penya El Toldet, xaranga El Nardo (Serrano, de categoría!) xaranga El Minaor (por el intento)... por ese día tan especial que nunca olvidaré, y que todos tan gustosamente contribuisteis. Pero en especial, a ti Mario por permitir celebrar una boda tan vilera.

Creo que voy a recordar este día como uno de los mejores momentos de mi vida!






Sniff... se me ha metido una mota de polvo en el ojo!